Estrès, fòbia, crisi d’angoixa: un malestar d’època

Gemma Ribera

PDF

Parlar de l’estrès, les fòbies i les crisis d’angoixa com a manifestacions que tenen una prevalença significativa en el malestar que els subjectes contemporanis pateixen, no només s’evidencia en les nostres consultes. Des dels CAP als CSM els diagnòstics més freqüents solen tenir alguna d’aquestes presentacions: estrès posttraumàtic, estrès laboral, crisi d’angoixa reactiva (més freqüentment “d’ansietat”), crisi d’angoixa inespecífica…  D’altra banda les fòbies, clínicament, han augmentat.

L’estrès i la crisi d’angoixa com a tals no tenen entitat clínica, són manifestacions subjectives que poden aparèixer davant de certes conjuntures, contingències, a les quals el subjecte es veu confrontat (desbordat) en algun moment de la seva existència. Però si hi ha quelcom de comú és la presència de l’angoixa com allò més difícil de suportar per al subjecte.

Les fòbies, que tampoc tenen entitat clínica, però que com ens indica Lacan, són una “placa giratòria”, les podríem abordar com a elaboracions del subjecte al voltant de l’angoixa.

Per tant, es tracta de l’angoixa, allò que Lacan ens va ensenyar que “és un afecte que no enganya”, com a manifestació central en els diferents patiments dels subjectes en la actualitat.

El DSM, sota l’expressió de trastorns ansiosos, ha produït un continu en el que queden allotjades les fòbies, l’atac de pànic, els estats d’ansietat generalitzada, l’estrès posttraumàtic, els trastorns obsessius i altres.

L’augment d’aquests fenòmens sembla que van a la una amb la incertesa del subjecte de l’època; un subjecte que diu haver perdut els referents simbòlics que en un altre temps l’identificaven i li permetien afrontar amb més garanties les contingències de la vida. L’equació sembla simple: a major incertesa, major angoixa.

La incertesa planeja sobre el subjecte que ha patit un esdeveniment traumàtic, però també sobre aquell que coneix l’evidència cada vegada més plausible d’aquest esdeveniment. Eric Laurent proposa utilitzar el terme de “Trastorn d’estrès pre-traumàtic” per a situar quelcom de l’angoixa present en el malviure actual. La incertesa envolta al subjecte després d’una pèrdua, però també al que anticipa una pèrdua futura. Els tractaments que es proposen per a mitigar l’angoixa van dirigits, per camins i tècniques diferents, cap a un reforçament del jo, aquest jo de les eternes inseguretats i de la baixa autoestima, tan al centre de la psicologia actual com dels seus tractaments. Podríem dir que són tractaments que intenten resoldre la indeterminació amb una contra-equació: a major seguretat del jo, menys angoixa. En qualsevol cas, la angoixa és entesa com un fenomen negatiu, sense objecte, i que s’ha de dissoldre quan abans millor. L’ús indiscriminat del fàrmac es proposa com una drecera ràpida per a accelerar els resultats d’aquesta contra-equació.

La psicoanàlisi posa en qüestió aquesta pretesa  evidència, massa simple per a donar compte de la complexa experiència que suposa l’angoixa. La indeterminació amb la qual es presenta al clínic és solament aparent, la primera volta d’un camí més llarg. Ja des de Freud, que va tenir que reelaborar la seva teoria a partir d’aquest punt, una nova equació permet reorientar l’experiència del subjecte: a més angoixa, més  certesa. L’angoixa, lluny de reduir-se a un pur i simple sentiment negatiu, es converteix en brúixola clínica,  en senyal d’un real inevitable.

Seguir la brúixola de l’angoixa, implica romandre en ella? Es tracta per a la psicoanàlisi de desangoixar al subjecte però fent-ne un ús de l’angoixa que no la redueixi a un fenomen sense objecte, fent-ne un ús que li permeti arrancar a aquesta angoixa una certesa per a accedir a l’acte, aquell que el pot situar en les conseqüències del seu desig. Es tracta de simptomatitzar l’angoixa, de transformar-la en la senyal d’un real allí on el subjecte és més opac a la seva estructura. En l’actualitat es tracta d’això, el moment de l’angoixa, la temporalitat que suposa en relació al gaudi i al desig, pot quedar del tot inaccessible pel subjecte. Es tracta d’aquesta temporalitat la que la psicoanàlisi restitueix al subjecte en l’experiència d’un anàlisi. El psicoanalista assumeix la responsabilitat de situar la relació del subjecte amb allò que li és insuportable, així com amb els modus de la seva defensa.

El malviure actual, al que fa referencia E. Laurent, sorgeix de la tensió d’almenys dues cares de la subjectivitat contemporània front l’esborrament de l’Altre: el deure i la sobredosi generalitzada.

La declinació dels ideals no ve sola, la seva acompanyant són les exigències del gaudi. I el subjecte d’avui tria diverses formes d’activar la pulsió de mort. Per això les sobredosis s’han de pensar avui més enllà dels comportaments suïcides dels toxicòmans; el subjecte pot igualment gaudir de la pulsió mentre treballa, a  través d’esports extrems i perillosos, o a través d’altres modalitats de “tocar” el risc. Formes actuals de cobrir o desconèixer l’angoixa.

Per tant, subjectes agafats, sovint arrasats, per les angoixes actuals. A aquesta dimensió de l’angoixa sense límit Miller la nombra així “angoixa constituïda”[1]. En alguns casos constatem la presentificació de l’objecte en el fantasma produint el que el mateix Freud va nombrar com “desenvolupament de l’angoixa”. En altres casos el que es posa de manifest és un moment de deslligament quasi total de l’Altre…  Aquestes modalitats de presentació de l’angoixa són les que convenen dosificar i apaivagar.

No es tracta d’una angoixa existencial, com en un altra època. Ara es tracta d’una angoixa que ella mateixa es resisteix a ser posada en discurs, el del  propi subjecte que la pateix. Es presenta d’una manera abrupta. Tant és així que se l’ha etiquetat de pànic-attack, el que ha comportat confondre l’angoixa amb el pànic.

Si pensem en els dos estats de l’angoixa tindrem, per un costat, una angoixa constituïda i per un altre una angoixa constituent, i constatem que la presentació actual de l’angoixa està més del costat de la primera. Una angoixa sense límit, quasi laberíntica, en la que el subjecte sembla estar condemnat a recórrer el circuit infernal que el reté, el paralitza, quan hauria de passar a l’acte. Es tracta d’una angoixa de repetició, amb una deriva cap a l’infinit.

L’angoixa que es produeix en anàlisi està del costat de l’angoixa constituent. És una angoixa productiva. Produeix l’objecte com a perdut. En aquest tipus d’angoixa es veu que no es tracta de que hi hagi un objecte i després vingui la seva pèrdua, si no que l’objecte es constitueix com a tal en la seva pèrdua mateixa.

Miller situa aquí l’angoixa lacaniana, aquella que en l’experiència de l’anàlisi ha de ser produïda perquè és la que orienta la cura. L’analista s’orienta per ella, en tant aquesta és la que no enganya en relació al real. Aquesta angoixa, la lacaniana, no es tracta de curar-la; al contrari es tracta de “travessar-la”.

“Travessar l’angoixa”[2] és també una expressió que utilitza E. Laurent quan convoca als analistes. Per a fer subsistir la psicoanàlisi, per a no deixar-lo caure, s’han d’interpretar les noves formes de l’angoixa. I sota transferència copsar com maniobrar amb ella, quan travessar-la no és possible perquè no es dóna la condició d’una anàlisi.

Cadascú té a la seva disposició un prisma a través del qual capta el seu món. A aquest prisma li diem fantasma, es a dir la resposta que cadascú s’ha forjat per a preservar-se de la x desconeguda que és el desig de l’Altre. Podríem dir que és una resposta prêt-à-porter, llesta per a oferir-lo a aquest Altre i així prevenir-se de l’angoixa. Com em veu? Què vol l’altre?… El fantasma serveix per a instituir un Altre a mida, aquell del qual el subjecte sabria allò que ell és.

Però, pot aparèixer l’imprevist i aleshores aquest prisma no arriba per a assegurar l’encontre del subjecte amb sí mateix, aleshores apareix l’angoixa. Aquests desencadenaments -i això és important tenir-ho en compte en les noves presentacions de l’angoixa-, sempre tenen lloc per l’encontre del subjecte amb la màscara que fa signe d’un gaudi desconegut, diferent d’aquell que creia tenir dominat. No és estrany que el sorgiment de l’angoixa inclogui un sentiment d’impotència per a fer front a aquest esdeveniment imprevist del cos.

Habitualment s’associa l’angoixa a moments dramàtics o tràgics de la vida, i es clar que aquests moments poden generar angoixa. Els analistes, des de Freud fins aquí, tenim la idea de que allò traumàtic no necessàriament coincideix amb allò dramàtic o tràgic. Sabem per la clínica que l’angoixa pot aparèixer en la vida d’algú a partir d’episodis nimis, intranscendents: un soroll, la cara d’un desconegut, el comentari inadvertit d’un amic… quelcom que quasi ens toca lleument i a partir d’aquí irromp lo insuportable, quelcom incomprensible que quan el sofrim no podem trobar-li cap sentit. Qui està angoixat només sap que està concernit profundament per aquest sentiment, que no el deixa viure. Podem arribar a dir que l’angoixa li envaeix tant el seu cos com el seu pensament (recurrents i reiteratius, que no sap com apartar) i sap que ha de fer quelcom amb això.

Estem acostumats a pensar que l’angoixa és l’efecte de ruptures, i es cert, però la perspectiva de la psicoanàlisi ens fa veure també que l’angoixa és ella mateixa una experiència de ruptura.

El forat d’on sorgeix el que provoca l’angoixa és un forat en les referències simbòliques del subjecte i és per aquest forat que entra un patiment enorme.

La pregunta és:  Com afrontar l’angoixa?… Si l’angoixa sempre és singular, es a dir la d’un subjecte atrapat en la seva paraula singular, la millor manera d’afrontar-la és pensar que existeix una causa. Pot semblar molt lògic però per alguns la manera d’abordar-la no és pas buscar la causa, si no callar-la, desplaçar-la. Buscar la causa, donat que l’enigma de fons de l’angoixa és sempre el desig de l’Altre, aquesta x desconeguda que corre el risc de desaparèixer, faltar. Quan el subjecte ja no té aquesta brúixola es veu reduït a ser només individu-cos, sense poder allotjar el seu ser, el seu desig i el seu gaudi en un vincle amb l’altre. En aquest moment sorgeix la funció de l’angoixa, la seva funció d’alarma, d’un senyal que avisa d’un perill amenaçant.

Per tant, és possible fer un bon ús d’aquesta angoixa senyal, amb les diferents formes actuals. Podem servir-nos d’ella per travessar aquesta altra angoixa que paralitza i inhibeix l’acte, una angoixa que anticipa i rebutja la certesa que produiria l’acte.

Haurem fet un bon ús d’ella quan aconseguim que la seva senyal no es vegi desfigurada pel desplegament dels seus fenòmens: aquells insuportables fenòmens corporals que provoca l’angoixa. Si anem produint, amb el treball terapèutic, que la certesa de l’angoixa doni lloc a poder viure pel desig, sense necessitat de mentir-se un mateix, deixant que l’angoixa es limiti a ser tan sols senyal d’allò més viu que habita en un subjecte.

Un exemple, algú que està pres per una identificació que el subjecta en un llaç alienant, un llaç que el fa ser una víctima, i que sortir d’aquest llaç li és l’impossible justament perquè fora d’aquesta identificació li sembla que no hi haurà res.  Ajudar-lo a suportar que pot haver per a ell un altre lloc que el de víctima, és travessar aquesta angoixa.

Pensem que l’angoixa no és sense causa, i que la irrupció d’aquesta causa commou el món subjectiu, i que quan el sense sentit d’aquest patiment és pot enllaçar a un sentit -encara que sigui precari- l’angoixa es redueix.

I per a finalitzar, alguna qüestió en relació a la fòbia, les fòbies. A l’inici de l’exposició ja he marcat una línia que les separa del que he tractat  com a angoixes constituents. Deia que en els fenòmens lligats a la fòbia podem entreveure una certa elaboració del subjecte al voltant de l’angoixa. Ja d’entrada planteja una peculiaritat en relació a l’angoixa que és l’aparició d’un objecte que provoca por, o un constructe que permet posar distància a l’angoixa, per més que la vivència que alguns subjectes transmeten de la seva fòbia és bastant angoixant. Podríem dir que la fòbia té la funció de sostenir la relació amb el desig, sota la modalitat de l’angoixa. Localitzada la por en l’objecte fòbic, el subjecte pot traçar fronteres, i límits que l’ajudaran a calmar-se quasi com en un  exercici de domini.


[1] Miller, J. A. En “Intervención a las Jornadas de otoño de la Ecole de la Cause Freudienne” (ECF) 2005

[2] Laurent, E. La nueva clínica de las angustias, sus fundamentos y consecuencias para el psicoanálisis. Nuevos síntomas, nuevas angustias. EOL. Grama Editores. Buenos Aires 2006

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s